Volver a Atrio                                                    Comentario

NOU TARAN·NÀ EPISCOPAL                  El Levante, 19-3-2005    

 

Josep Antoni Comes

 

En este escrito , que reproduciimos en la misma lengua de España en la que fue publicado, el director de Iglesia Viva presenta razonadamente y desde el seno de la comunidad cristiana una propuesta de religión cultural no confesional. (Taran·nà=talante)

 

El canvi operat en la cúpula de la conferència episcopal espanyola, en general, s’ha jutjat molt positiu. Pel que fa a les relacions Església-Estat sembla que s’enceta un nou estil. Tant de bo arribe a bon port. “Ferm, però amb amabilitat”, l’ha definit mons. Ricardo Blázquez, el nou president dels bisbes espanyols. Hi coincideix prou amb el “nuevo talante” que en la manera de governar inaugurava el president Rodríguez Zapatero fa ara un any. Benvinguts siguen el respecte, l’amabilitat i la serenor. Tanmateix, un llenguatge respectuós i seré, per ell mateix, no fa progressar el diàleg. Entre altres més coses, l’amabilitat obliga també a no parapetar-se de forma inamovible en els principis generals, a analitzar la canviant realitat social i a descendir a propostes concretes amb visió de futur. Altrament el diàleg es fa difícil i fins i tot estèril. 

Per exemple, pel que fa a la qüestió de l’ensenyament de la religió a l’escola, es porta massa temps invocant fonamentalísticament l’article 27 de la Constitució espanyola i els Acords de l’Estat amb la Santa Seu sense arribar a cap nova reglamentació. L’assignatura de religió confessional, tot i acceptant ambdues parts l’articulat constitucional i concordatari, presenta inconvenients greus que cal discutir. Entre ells, el dels professors retribuïts per l’Estat i controlats en la seua ortodòxia i comportament moral pels bisbes, el de la seua contractació laboral precària que pot cessar a principi de cada curs, el del lloc en l’horari, els continguts i l’avaluació que mereix la religió, el de l’assignatura alternativa etc. De tot açò, ni la Constitució ni els Acords diuen gran cosa. Calen pactes i transaccions; noves lleis i reglaments.

Amb el mateix dret que el govern de Aznar, atenent-se al programa del seu partit va reglamentar d’una determinada manera alguns dels esmentats inconvenients, l’actual govern socialista també ho pot regular segons el seu programa. Actuar així, no suposa cap atac contra res ni ningú. Allò que un govern dictamina, un altre ho pot anular. Estan de sobra, doncs, el victimisme, l’actitud bel·licosa i el tancament al diàleg o condicionar-lo de tal forma que resulta impossible. És cert que la situació social i política ha canviat radicalment perquè el govern, des de la laicitat, vol concretar en lleis i reglaments la aconfessionalitat de l’Estat i la llibertat religiosa. La laicitat, però, no és la suma de tots els mals com tantes veus d’Església han donat a entendre fins ara. Bàsicament  pretén la neutralitat (de l’Estat i de l’escola), la independència  (de l’Estat respecte a les esglésies i viceversa) i la llibertat (de consciència i de culte). Ben mirat, amb ella  ningú perd, tots guanyen. Permet de viure junts malgrat les diferències d’opinió i de creença, que el govern no s’identifique amb cap religió ni que en privilegie cap i que cap religió no pretenga imposar-se a la societat a través del poder polític. Tanmateix, segons la Constitució, l’Estat ha de mantenir relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions. Cal, però, concretar com.

L’assignatura de religió confessional inclou altres inconvenients que també s’han de considerar. Mentre es fonamente en uns Acords amb la Santa Seu, que altres religions no tenen, es reconega o no constituirà un privilegi i crearà discriminació entre els ciutadans. Tampoc no soluciona res ans ho agreuja, si, com sembla, s’ofereix un tracte igualitari a totes les tradicions religioses. La convivència plural en l’àmbit escolar pot anar-se’n en orris quan els alumnes d’una mateixa aula hagen de separar-se, ni que siga un hora a la setmana, per motiu de les seues creences. Aleshores, l’estigma que la religió separa en compte d’unir difícilment s’esborrarà de l’imaginari social.

Són moltes les associacions cristianes, persones competents en el tema, diferents sectors socials que des de fa temps proposen substituir l’actual assignatura de religió confessional per una assignatura no confessional de cultura religiosa que presente el fet religiós plural i la seua influència en l’art i la cultura; que aclarisca també conceptes com els d’agnosticisme, ateisme, laicitat, transcendència, etc., que incloga formació en valors ètics comuns... Els continguts d’aquesta possible assignatura s’haurien de pactar amb les diferents confessions religioses i amb altres entitats i sectors socials. Açò requereix també formar un nou professorat i buscar una eixida professional digna als actuals professors de religió. Anàlisis i propostes semblants no en manquen, àdhuc dintre la mateixa comunitat cristiana que és molt més ampla que la simple jerarquia eclesiàstica. Aquesta, però, s’entesta en no escoltar-les, creant  així divisió entre els mateixos catòlics. Tanmateix, ni a la societat ni a l’església  es governa sols amb constitucions o principis generals. Tant de bo s’hi deixen prompte d’invocar com una espasa de Damocles i tothom es pose a la feina. Amb amabilitat, serenor, visió de futur i obre tot amb trellat. 

 

 

 Volver a Atrio                                                                    Comentario